Sergi Reboredo és un fotogràf de National Geographic que es dedica a fer viatges espectaculars, amb moltes aventures i experiències. A continuació ens explica una de les seves aventures molt aprop de casa.
Text i fotografies de Sergi Reboredo
En Miguel és un dels meus millors amics de la infància. A ell també li agrada molt l’esport, la muntanya, la bicicleta, i les bones experiències. Quan li explico els meus viatges per tot el món sempre em diu: “No se per què tens aquesta necessitat de buscar les coses tan lluny de casa teva. A la província de Lleida existeixen moltíssims llocs increïbles, molts d’ells desconeguts per a la gran majoria i que ofereixen infinitat d’aventures a molt pocs quilòmetres de Barcelona.” Ell està disposat a ensenyar-me’ls i jo estic content que ho faci.
Vam començar la visita per la seva capital, Lleida, i per la seva catedral més emblemàtica, La Seu Vella. La primera pedra d’aquest temple es va col·locar l’any 1203 sobre els fonaments d’una antiga mesquita, encara que es van necessitar altres 200 anys més per a concloure la seva construcció. El resultat va ser una de les edificacions més representatives de l’arquitectura catalana del segle XIII, i per tant, de l’arquitectura medieval europea. Pujar els 238 graons del campanar el premi de poder gaudir de les millors vistes panoràmiques del skyline de la ciutat.
A tan sols 55 quilòmetres direcció est es troba el Monestir de Vallbona de les Monges, una de la parades obligatòries de la coneguda Ruta del Cister, una sendera que prossegueix el traçat de la GR175, enllaçant a través de 108 quilòmetres tres monestirs cistercencs: el de Santes Creus, Poblet i Vallbona, i que tant es pot fer amb bicicleta com caminant.
Amb bicicleta també es pot arribar fins al poble medieval de Montfalcó Murallat, troba enfilat a l’alt d’un pujol ovalat entre el Riu Sió i la Riera de Vergós amb impressionants vistes que dominen la comarca de la Segarra en les quals destaquen interminables planes de camps de cereals entretallats únicament per algunes àrees boscoses de pins i alzines, i carreteres traçades amb tiralínies.
Una de les experiències més increïbles m’esperava a Àger, capital mundial del parapent. La zona de vol està situada un lloc privilegiat, en plena Serra del Montsec, una imponent serralada que separa de manera natural Aragó de Catalunya a la comarca de la Noguera. Un espai protegit, amb vistes espectaculars que planen entre parets verticals encaixonades entre el Congost de Mont-rebei i el Riu Noguera Ribagorçana. Un se sent lliure com un ocell quan solca el cel en un parapent biplaça. La descàrrega d’adrenalina està servida.
Pugem per la carretera C12 i N-230 per a arribar fins a una de les estampes més icòniques del Pirineu català, l’església de Sant Climent de Taüll, construida el 1123, i emblema del romànic pirinenc. La Vall de Boi està ple de belles esglésies romàniques, amb esvelts campanars d’aires llombards que semblen autèntics gratacels de pedra levitant sobre la resta d’edificacions. Nou d’elles han aconseguit l’assoliment de formar part de la llista Patrimoni de la Humanitat.
L’endemà ens vam despertar d’hora, havíem d’estar a les 9.00 a Llavorsí per a fer rafting. Les aigües del riu Noguera Pallaresa són un referent europeu en la pràctica d’esports d’aigües braves, sobretot des de maig a juny, quan gràcies al desglaç de les muntanyes el riu augmenta el seu cabal. Els primers 4km són bastant tranquils, després comença el rock and roll i les aventures fortes amb zones molts més tècniques i estretes encara que aptes i segures per a tots els públics.
El meu amic estava obstinat a fer senderisme i havia triat un dels llocs més emblemàtics: La Pica d’estats, que, amb els seus 3.148 metres, representa el sostre de Catalunya. L’ascensió des del refugi de la Vall Ferrera és la ruta més clàssica i menys complicada, encara que les seves més de 12h de recorregut resultin de totes maneres un ardu sacrifici per als no instruïts en la matèria. El poeta i sacerdot català Mossèn Cinto Verdager, el rostre del qual apareixia en els bitllets espanyols de 500 pessetes de l’any 1971, va ser un dels primers catalans a coronar aquesta magnífica talaia natural en 1883
L’endemà vam visitar el Parc Nacional més famós de Catalunya: El Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici. Als peus del llac més famós del parc, el Llac Sant Maurici, emergeixen dos pics de descomunal bellesa, Els Encantats. La seva estranya silueta esvelta i bicèfala és un dels reclams publicitaris utilitzats habitualment en aquesta part dels Pirineus. El Gran Encantat (2.746 m) i el seu germà petit, el Petit Encantat (2.733 m) no passen desapercebuts i són visibles des de molts de les senderes que recorren el parc. Les seves vistes em van deixar impressionat.
Una sensació de cansament que va envaïr tot el meu cos, però la província de Lleida havia valgut la pena. Feia molt que no trobava paisatges tan evocadors i descarregat tanta adrenalina. Miguel tenia raó, a vegades un busca lluny, coses que té molt prop de casa.
